Anonim

Temps de lectura 5 minuts

"Celebrem la unió entre la Terra i el Sol, vam celebrar la unió entre la Terra i el Sol". Aquesta frase i altres demanant pau o evocant als ancestres es repeteixen una i altra vegada, a cor, entre la multitud amuntegada. És la tarda d'el 20 de juny, el dia més llarg de l'any, i milers de persones s'han desplaçat fins a Stonehenge (Wiltshire, Anglaterra) des de diferents països per acomiadar la primavera i donar la benvinguda a l'estiu celebrant el solstici.

Veure 9 fotos

Els rituals estiuencs més rars: així se celebra Sant Joan al món

La tradició mana. Tot i que es desconeix qui va posar les pedres aquí formant cercles concèntrics i amb quina intenció, que el seu origen es remunta a l'neolític i la seva relació amb el astronòmic sí que són evidents. Tant en el solstici d'hivern com a l'estiu, quan el Sol assoleix el punt més alt en el cel, travessa amb precisió l'eix de la construcció, colant-se entre les seves pedres. I aquesta és l'escena que els milers de persones han vingut a presenciar un any més. O toca reconèixer obertament que la majoria aquí per capturar-lo amb el mòbil?

Los fans de Stonehenge

Els fans de Stonehenge © Maria L. Villodres

Un temple a el Sol construït pels druides és la versió sobre la seva història que guanya més adeptes. Per això, quan per fi travesso l'entrada a l'monument després de gairebé tres hores de viatge - vinc des Bristol i per arribar he agafat un tren, compartit taxi amb cinc persones i caminat gairebé mitja hora camp a través- estic desitjant topar-me amb algun dels que cada any freqüenten el festeig. I passa.

Veig un druida amb una capa vermella i un cistell de flors baixar-se d'un autobús que han posat exclusiu per a persones amb mobilitat reduïda. Juntament amb el grup d'amics que m'he fet a l'estació, li segueixo fins que arribo a veure les pedres.

És l'únic dia de l'any en què es poden tocar. Els que han vingut a visitar-diuen que en el tour habitual tot just les veus de prop. Gent que les abraça, que seu a meditar sobre elles o que les toca intentant desxifrar i contagiar-se d'energia és una escena que es repetirà contínuament des de les set de la tarda, hora a la qual han obert el monument, fins a la tarda del dia següent, quan tanca per tornar a la seva normalitat.

El chamán de Stonehenge

El xaman de Stonehenge © Maria L. Villodres

Comencen els rituals. Dones que han muntat un altar amb elements naturals i espelmes de plàstic (per les restriccions de seguretat de l'espai). Diferents grups de druides que guanyen terreny entre les pedres o famílies i grups d'amics que treuen instruments i menjar. Tot d'una, xivarri. Dins el cercle i al costat de la pedra altar, els druides han començat a cantar. En família o en grups, amb capes, branques i flors al cap i sense deixar anar els seus bastons de fusta, fan la seva cerimònia pagana. Tothom està convidat a repetir els seus cants ia seguir els seus tambors.

Quan el sacerdot que està a càrrec de l'ritu (el mateix que seguim a l'arribar) està a punt de "tancar el seu cercle de pau", una interrupció. Una dona vestida sencera de vermell, que lidera al seu torn a tot un grup de dones vestides també d'aquest color, vol dir alguna cosa: "Els ancestres, anem a cantar una cançó als ancestres. És important que estiguin presents ".

Els druides es miren entre si i la sensació és clara: la idea no és benvinguda. Però les dones de vermell segueixen endavant, el mestre druida queda al mig, i els que hem presenciat l'escena donem poc crèdit. Tots a excepció de la parella que porta al meu costat tota aquesta estona fent un directe de Facebook i saludant per aquí als seus amics, que s'han quedat atrapats a la realitat de les seves pantalles.

Las mujeres de rojo durante el solsticio

Les dones de vermell durant el solstici © Maria L. Villodres

La posta de sol arriba amb els tambors i des de llavors ja no pararan de sonar, estan per tot arreu. Entre els més sorollosos, els d'una banda de gairebé deu homes amb pinta de víkings. La cosa es comença a dividir. D'una banda, els que romandran dins de l'cercle ballant fins a les mil, per un altre els que vam optar per tirar-nos a les mantes. Gent fumant, xerrant, tocant o dormint embolicats en roba d'abric perquè la temperatura ha baixat deu graus de cop. Gairebé tothom s'acaba de conèixer i la companyia és benvinguda. Tetris i culleretes entre desconeguts per entrar en calor i un parell d'hores de son mal tirades per esperar el solstici, que arribarà amb l'alba.

Són poc més de les tres quan el soroll de platerets i uns cants em desperten. A mi ia altres tants. Són els hare krishna recorrent tota la zona per avisar que ja comença. A poc a poc, tots anem buscant ubicació per veure-ho bé. Ara és la part exterior de l'cercle on es congrega més gent, per veure bé com la llum de el Sol entra entre les pedres és millor prendre una mica de distància. "El meu telèfon diu que es fa de dia a les 4.51 hores", sento per aquí. Ho sé perquè jo també ho he mirat. Res de complexos càlculs matemàtics com antany, els pelegrins de 2018 no tenim tant mèrit.

El sol cae… y empiezan los clics

El sol cau … i comencen els clics © Maria L. Villodres

"Falten set minuts, tres, ¡un!", S'escolta. No toca menjar-se el raïm, encara que ho sembla. Toca disparar per aconseguir la millor foto, la que aconsegueixi evitar que es colin dins les pantalles enceses dels altres i que capturi el flaix de el Sol sortint entre les pedres. Però l'alba no és instantani, triga a arribar i el marge de temps per al tret és d'uns cinc minuts. Se senten molts 'clics' i, de sobte, la cosa s'ha dissipat bastant. - On ha anat la gent? -.

Els primers autobusos de tornada ja han sortit però en el cercle es segueixen donant escenes diverses per saludar Heli. Persones juntes en cercles concèntrics que s'agafen de les mans amb les orelles tapats pels cascs, dones pujades en les pedres per ballar amb perspectiva, més tambors (perquè no, mai han deixat de sonar).

Un home imparable vestit de lluentons es sacseja la purpurina de la cara, joves amb mandíbules desencaixades caminen per aquí udolant, els més místics s'han posat a meditar o practiquen ioga enmig de la gresca i hi ha mares que alleten. La màgia de Stonehenge és que, entre els seus escassos 30 metres de diàmetre, hi ha lloc per a tot.

Bienvenido, Helio

Benvingut, Heli © Maria L. Villodres

Veure 9 fotos

Els rituals estiuencs més rars: així se celebra Sant Joan al món